Rosazul Promo: D’on va sortir el títol del disc?

Daniel Cros: De la lletra de "Nunca nada volverá a ser lo mismo". El vaig escollir perquè em semblava que reflectia el sentit general del disc, perquè hi ha moltes anades i tornades en el temps. "Nunca nada…" parla sobre el xoc de confrontar el passat amb el present; sobre la necessitat d’assumir que res podrà tornar a ser el mateix, per poder mirar cap endavant. Va ser en realitat una autoteràpia per assumir una ruptura. I a mesura que anava triant els temes que volia enregistrar, vaig anar veient que el temps era present d’una manera o altra en força cançons. Hi ha un altre tema, "Palante", que és una rumba alegre i positiva que vaig escriure per poder sobrevolar aquest període tan trist i tan llarg de la nostra història en què ens bombardegen amb negativitat per totes bandes. I un altre tema que es diu "Siempre es demasiado tiempo" que és com un exercici d’estil contra el títol, perquè m’agrada assumir aquest tipus de reptes. I “Sangre del sur” que explica la història del meu avi, nascut al poble miner de La Unión, a Múrcia, que es va casar amb una catalana just abans de començar la Guerra Civil, o sigui que és un continu cap endavant, cap enrere.

RP: Qui hi ha col·laborat?

DC: En la part vocal, la Yara Beilinson, que és una cantant brasilera que viu aqui i que li ha aportat un contrapès interessant a la meva veu, perquè jo tenia com a referent a Leonard Cohen que sempre s’ha envoltat d’unes coristes sensuals fabuloses que li han fet el llit a la seva veu, i buscava aquest contrapunt. I també Angá "el Indio", que és un cantant cubà fabulós que treballava a l'Orquesta Revé a qui vaig conèixer veient-lo cantar al port amb els Made in Barcelona, amb qui hem fet el duet "Sangre del Sur". També han col·laborat en David Torras, guitarrista dels Ai ai ai que li ha posat la guitarra ventilador a "Palante"; Joan Albert Amargós que li ha fet el vestit de nit a "Dejar la piel". Alfredito Reyes, gran pianista i millor persona que m’ha ajudat amb els arranjaments més llatins; el percussionista Yoan Sánchez i el trompetista Abel Herrera "el gitano", amb qui ja havia col·laborat en discs anteriors i també en Roger Blavia a la percussió i Ramon Diaz a la bateria. I crec que no em deixo ningú. .

RP:Com va influir l’experiència de Mèxic en el disc?

DC: La història va arrancar quan la Feria de Música de Guadalajara em va convidar a fer un showcase el mes de juny passat i un periodista amic que viu a DF em va ajudar a muntar la gira amb músics d’allà. Vaig enviar les partitures, vam fer els assajos i així vam començar a rodar els temes que estan finalment al disc, però que van enregistrar músics d’aquí. Em va agradar sentir que podia viatjar lleuger d’equipatge i treballar amb altres músics. I crec que aquesta ha de ser la direcció per seguir tocant a fora.

RP: Què té aquest disc que no tinguin discs anteriors?

DC: Jo he procurat, potser més intensament que en altres discs, ser inconformista, dic literàriament i musicalment, procurar ser més exigent en les lletres, en les preses de veu. I potser més simple en les estructures. També m’ho he pres amb molta calma perquè des-de l’anterior disc de cançons noves han passat sis anys. Em sento satisfet del treball tant d’escriptura i composició como d’interpretació. Encara que visc la dita del "pariràs amb dolor" a cada disc, gaudeixo molt del procés de creació. I al final, quan ja està acabat, dono a llum i m’allibero.

RP: En altres discs has escrit i cantat en català, en anglès, en francès, aquest és en castellà, com ha anat això?

El castellà és la meva llengua materna i en la que m’expresso amb més fluïdesa, encara que en el dia a dia parlo indistintament castellà i català, i la veritat és que m’agrada anar alternant diferents llengües. Sembla que la fonètica té la capacitat de canviar-te el mapa mental i les coses que sents. Els onze temes són en castellà però en la versió digital del disc hi ha una versió en català de 'Dejar la piel' ('Deixar la pell').

RP: Què significa treure un disc de manera independent el gener de 2013?

DC: Fer un disc és per a mi una necessitat vital, malgrat que, avui en dia, el seu valor s’ha devaluat molt. El que passa és que per a mí continuo sent una il·lusió semblant a la que tenia als setze anys, i gaudeixo molt de tot el procés de creació i de producció, que suposa un esforç gran però que m’aporta molt. Significa jugar-se la pell en onze cançons i llançar-les al vent. A la pràctica, editar un disc amb un segell independent és a la vegada un suïcidi i un acte d’amor, especialment en aquests dies en què sembla que la cultura és una cosa prescindible, quan és precisament el contrari, és el pa espiritual de moltes persones que l’aprecien, la gaudeixen i la comparteixen.

RP: Com definiries l’estil musical del disc?

DC: Sempre procuro que en els meus discs hi hagi riquesa i varietat en tots els plànols: en la lletra, en la música i en la producció. Hi ha una rumba catalana, un pasdoble, hi ha temes que tenen arrel cubana que els ha arranjat l’Alfredo Reyes, n’hi ha dos més que tenen un aire de cercavila, un de pasdoble i l’altre amb un aire romanès. També hi ha dos temes més pop. Però primer de tot per a mi és la cançó. La lletra i la música són els ossos, la sang i el cor. L’arranjament és el vestit: el xandall o el vestit de núvia. El que és maco d’una cançó és anar emprovant-li vestits. Dylan és un mestre en l’art de fer això. Té vint versions de “All along the watchtower” i totes diferents.

RP: Quan i on el presentareu en directe?

DC: Començarem a Saragossa el 9 de febrer i després serem a Manresa, Tarragona, València, Múrcia, Granada, Madrid i el 29 de març al Barnasants. I amb moltes ganes de tornar cap a Mèxic, possiblement al juliol.
Barcelona, gener de 2013 Podeu reproduir aquesta entrevista totalment o parcialment en qualsevol mitjà esmentant: © 2013 Rosazul