L'òpera prima del prestigiós baixista Jordi Gaspar no podria ser més íntima: tot sol amb el seu baix acústic interpretant composicions pròpies en un orri gallec. No costa gens imaginar-se'l assegut a un racó, arraulit a la penombra amb el seu instrument, acaronant cada nota per després deixar-la respirar, amb la cara il·luminada per tres raigs de sol que s'han colat, furtius, per les esquerdes d'un castany bicentenari. Pocs escenaris poden ser més apropiats per acollir aquest 'Akixí'- En la mateixa habitació on antigament es guardaven els formatges, el blat i la mel, Gaspar perfila un disc que recull aquest gust mediterrani i el verteix en tretze temes d'aire càlid i fresc, melancòlic i pausat. Un d'aquells àlbums que es deixa escoltar sense cap esforç però que es gaudeix més amb atenció i sense pressa, assaborint-ne cada passatge, deixant-se embriagar per la seva precisió narrativa, per l'aroma que desprèn cada silenci. Clar que, com a tot bon vi, part del pes d'Akixí' resideix en el postgust: una nota de fusta a la part posterior del paladar; una sensació de pau i benestar; la convicció d'haver viscut per uns instants al limb d'un rellotge sense manetes.

Tot i comptar només amb una guitarra baixa i, ocasionalment, un contrabaix, aquest no és un exercici de virtuosisme teatral i desenfrenat. A Jordi Gaspar no l'interessen les virgueries ni els slaps, ni tampoc la reproducció mil·limètrica de clàssics o la concatenació de frases mecàniques apreses de memòria. Per això el seu debut deixa de banda la seva experiència al costat de mestres com Serrat, Maria del Mar Bonet, Tete Montoliu o Lucho Gatica per a centrar-se en ell mateix i en la composició d'onze temes on investiga i reflexa el seu jo més profund. L'única treva que es concedeix en aquesta expedició introspectiva són dues versions: "Arabesque" de Debussy i "Cançó per Bubu" de Jordi Bonell. Així conforma un disc detallista i contemplatiu on juga amb les textures i la densitat del seu baix, tot saltant d'un estil a un altre, sense sotmetre's a la tirania de les etiquetes, inventant un gènere que, d'existir, podríem anomenar jazz d'autor.

Perquè, com el propi Gaspar afirma, primer és persona, després músic i després baixista. I així ho demostra 'Akixí', una col·lecció de temes on la persona, el músic i el baixista es despullen, es miren al mirall i indaguen als racons més recòndits del seu ésser per a descobrir-se una mica més. La conclusió? El propi títol la resumeix: que està aquí i que és així. L'eloqüència d'aquesta definició gairebé tautològica només l'apreciaran quan premin el "play".