Camins Albert Caire
“El músic és una persona amb una capacitat de superació que poques altres professions ténen”
Entrevista amb el pianista i compositor de L’Hospitalet de Llobregat Albert Caire, amb motiu de l’edició del seu primer disc, ‘Camins’
10-07-2010
Rosazul Promo.- Qui és Albert Caire?
A.C. – Albert Caire és un pianista de L'Hospitalet de Llobregat que compagina la seva activitat docent amb l’activitat musical, tant en directe com en la composició.
R.P. - Quina importància ha tingut per a tu créixer a L’Hospitalet i com creus que es manifesta a la teva música?
A.C.- L’Hospitalet és una de les grans ciutats a Espanya en quant a volum de població, el que fa que el bullici humà que hi ha t’arrossegui i et faci pensar en clau de ciutat.
R.P. – Tanmateix, ara vius a Sant Sadurní d’Anoia, que és una població més petita. Creus que això influeix en la teva música?
A.C.- Sí, Sant Sadurní és bastant més tranquil, però hi ha també un altre tipus de moviment, que és la indústria vitivinícola, que genera un gran moviment i intensitat. Crec que sí influeix perquè el Penedès té un paisatge que canvia de color al llarg de tot l’any que a l’hora de composar m’aporta molts elements que m’ajuden a ser més obert i a no encasellar-me en un estil concret.
R.P. - Has titulat el teu nou disc ‘Camins’. En quin punt d’aquests camins et trobes avui?
A.C.- 'Camins' és una recopilació de sensacions, de vivències que visc sobretot en el desplaçament d’un lloc a l’altre: de poble a ciutat; de ciutat a poble; d’una zona industrial a una altra rural... i és el camí del meu primer projecte personal.
R.P. - Què significa per a tu aquest nou projecte?
A.C.- Significa un canvi de direcció. Sempre he sigut un músic de directe dedicat a interpretar la música dels altres i per aquest motiu anava deixant per al futur els meus projectes personals, que mai acabava de canalitzar. La meva il·lusió era que fos un disc de composició pròpia cent per cent, amb tots els mitjans possibles i comptant amb uns músics implicats en el projecte.
R.P. - T’has marcat alguns objectius amb el disc?
A.C.- Sí, m’agradaria ampliar el circuit local de concerts, entrar en un circuit més ample i poder arribar a un públic més d’auditori o de festival, diferent al que estic accedint actualment.
R.P. - Què t’han aportat, a tu i al disc, els músics amb els que has col·laborat?
A.C.- Inicialment, jo volia formar el meu propi quintet per a tocar en directe i vaig acabar presentant-los un conjunt de temes propis, implicant-los en la gravació del disc. Ells han aportat la seva experiència en diferents àmbits: hi ha gent vinculada a les big bands, una altra més enfocada a la fusió, i tots han aportat l’entusiasme al que jo aspirava, creant un so conjunt vital, alegre i enèrgic i mostrant-me diferents maneres de treballar que jo desconeixia.
R.P. - Qui ha participat?
A.C.- Albert Vila, un guitarrista amb una projecció internacional ja consolidada a qui vaig aconseguir implicar en aquest projecte malgrat la seva apretada agenda; Alberto Bendicho, al saxo tenor, de la Big Band del Taller de Músics, qui ha col·laborat amb Santiago Auserón; Jaume Durán al contrabaix, que es va entusiasmar amb les partitures i que s’ha entregat al cent per cent al projecte i Oriol Roca a la bateria que és un músic amb un futur increible que ha aportat al grup un tempo sòlid i una serietat fabulosos.
R.P. - Qui sentit té fer un disc el 2010?
A.C.- Per a mi suposa el fruit d’una idea que feia temps que venia amadurant, amb l’expectativa de que hi haurà unes oportunitats a nivell d’agenda.
R.P. - Quins músics t’han influit més en el procés de donar forma a la teva manera de tocar?
A.C. - Com a pianistes destacaria a Herbie Hancock, al que escoltava de jovenet i que m’atreia per les seves idees de fusió del jazz més clàssic amb l’entrada al jazz rock i a la música electrònica. En el camp de la improvisació, Chick Corea de qui admiro la seva actitud en directe i la seva relació de respecte cap als altres músics.
R.P. - Quins concerts t’han impactat més, fins al punt de dir: “jo voldria fer això”?
A.C. - Hi ha una formació catalana que ha tornat a reunir-se fa poc que és Pegasus i que m’apassiona. A nivell internacional, Yellow Jackets és un grup que reuneix l’equilibri entre l’acústic i l’elèctric, als que vaig veure al Vijazz 2008 i que m’inspiraren el desig de pujar amb ells a l’escenari. També en aquest festival, el concert del trompestista Roy Hargrove a Vilafranca del Penedés em va impactar molt.
R.P. - Per a qui no coneix la teva música, com definiries el teu estil?
A.C. - M’aprofito d’aquest caràcter que té el jazz que permet l’amplitud de diferents estrats com el rock, la música ètnica i l’electrònica. Considero que tinc dues vessants molt diferenciades, que són la de músic en directe -potser més acústic- i la part més electrònica amb traços de funk (James Brown, Maceo Parker).
R.P. - Catalunya és una terra on sempre hi ha hagut molta tradició de jazz però, creus que la professió de músic és suficientment valorada a nivell social?
A.C. - No crec que la professió de músic no es respecti com a professió, més aviat sento que hi ha molt mal mite, potser tret de les pel·lícules. Crec que el músic és una persona amb una capacitat de superació que poques professions ténen. A Catalunya hi ha molts bons músics de jazz, però que no compten amb un suport de les institucions que els permetin promocionar la seva música. Gran part dels meus companys s’autoprodueixen els seus discos i no crec que a altres professions se’ls exigeixi aquest nivell d’implicació.
Barcelona, juliol 2010
Aquesta entrevista és apta per a ésser reproduïda total o parcialment a qualsevol medi públic, indicant la: © 2010 Rosazul Promo
A.C. – Albert Caire és un pianista de L'Hospitalet de Llobregat que compagina la seva activitat docent amb l’activitat musical, tant en directe com en la composició.
R.P. - Quina importància ha tingut per a tu créixer a L’Hospitalet i com creus que es manifesta a la teva música?
A.C.- L’Hospitalet és una de les grans ciutats a Espanya en quant a volum de població, el que fa que el bullici humà que hi ha t’arrossegui i et faci pensar en clau de ciutat.
R.P. – Tanmateix, ara vius a Sant Sadurní d’Anoia, que és una població més petita. Creus que això influeix en la teva música?
A.C.- Sí, Sant Sadurní és bastant més tranquil, però hi ha també un altre tipus de moviment, que és la indústria vitivinícola, que genera un gran moviment i intensitat. Crec que sí influeix perquè el Penedès té un paisatge que canvia de color al llarg de tot l’any que a l’hora de composar m’aporta molts elements que m’ajuden a ser més obert i a no encasellar-me en un estil concret.
R.P. - Has titulat el teu nou disc ‘Camins’. En quin punt d’aquests camins et trobes avui?
A.C.- 'Camins' és una recopilació de sensacions, de vivències que visc sobretot en el desplaçament d’un lloc a l’altre: de poble a ciutat; de ciutat a poble; d’una zona industrial a una altra rural... i és el camí del meu primer projecte personal.
R.P. - Què significa per a tu aquest nou projecte?
A.C.- Significa un canvi de direcció. Sempre he sigut un músic de directe dedicat a interpretar la música dels altres i per aquest motiu anava deixant per al futur els meus projectes personals, que mai acabava de canalitzar. La meva il·lusió era que fos un disc de composició pròpia cent per cent, amb tots els mitjans possibles i comptant amb uns músics implicats en el projecte.
R.P. - T’has marcat alguns objectius amb el disc?
A.C.- Sí, m’agradaria ampliar el circuit local de concerts, entrar en un circuit més ample i poder arribar a un públic més d’auditori o de festival, diferent al que estic accedint actualment.
R.P. - Què t’han aportat, a tu i al disc, els músics amb els que has col·laborat?
A.C.- Inicialment, jo volia formar el meu propi quintet per a tocar en directe i vaig acabar presentant-los un conjunt de temes propis, implicant-los en la gravació del disc. Ells han aportat la seva experiència en diferents àmbits: hi ha gent vinculada a les big bands, una altra més enfocada a la fusió, i tots han aportat l’entusiasme al que jo aspirava, creant un so conjunt vital, alegre i enèrgic i mostrant-me diferents maneres de treballar que jo desconeixia.
R.P. - Qui ha participat?
A.C.- Albert Vila, un guitarrista amb una projecció internacional ja consolidada a qui vaig aconseguir implicar en aquest projecte malgrat la seva apretada agenda; Alberto Bendicho, al saxo tenor, de la Big Band del Taller de Músics, qui ha col·laborat amb Santiago Auserón; Jaume Durán al contrabaix, que es va entusiasmar amb les partitures i que s’ha entregat al cent per cent al projecte i Oriol Roca a la bateria que és un músic amb un futur increible que ha aportat al grup un tempo sòlid i una serietat fabulosos.
R.P. - Qui sentit té fer un disc el 2010?
A.C.- Per a mi suposa el fruit d’una idea que feia temps que venia amadurant, amb l’expectativa de que hi haurà unes oportunitats a nivell d’agenda.
R.P. - Quins músics t’han influit més en el procés de donar forma a la teva manera de tocar?
A.C. - Com a pianistes destacaria a Herbie Hancock, al que escoltava de jovenet i que m’atreia per les seves idees de fusió del jazz més clàssic amb l’entrada al jazz rock i a la música electrònica. En el camp de la improvisació, Chick Corea de qui admiro la seva actitud en directe i la seva relació de respecte cap als altres músics.
R.P. - Quins concerts t’han impactat més, fins al punt de dir: “jo voldria fer això”?
A.C. - Hi ha una formació catalana que ha tornat a reunir-se fa poc que és Pegasus i que m’apassiona. A nivell internacional, Yellow Jackets és un grup que reuneix l’equilibri entre l’acústic i l’elèctric, als que vaig veure al Vijazz 2008 i que m’inspiraren el desig de pujar amb ells a l’escenari. També en aquest festival, el concert del trompestista Roy Hargrove a Vilafranca del Penedés em va impactar molt.
R.P. - Per a qui no coneix la teva música, com definiries el teu estil?
A.C. - M’aprofito d’aquest caràcter que té el jazz que permet l’amplitud de diferents estrats com el rock, la música ètnica i l’electrònica. Considero que tinc dues vessants molt diferenciades, que són la de músic en directe -potser més acústic- i la part més electrònica amb traços de funk (James Brown, Maceo Parker).
R.P. - Catalunya és una terra on sempre hi ha hagut molta tradició de jazz però, creus que la professió de músic és suficientment valorada a nivell social?
A.C. - No crec que la professió de músic no es respecti com a professió, més aviat sento que hi ha molt mal mite, potser tret de les pel·lícules. Crec que el músic és una persona amb una capacitat de superació que poques professions ténen. A Catalunya hi ha molts bons músics de jazz, però que no compten amb un suport de les institucions que els permetin promocionar la seva música. Gran part dels meus companys s’autoprodueixen els seus discos i no crec que a altres professions se’ls exigeixi aquest nivell d’implicació.
Barcelona, juliol 2010
Aquesta entrevista és apta per a ésser reproduïda total o parcialment a qualsevol medi públic, indicant la: © 2010 Rosazul Promo