Las vueltas que da la vida Daniel Cros

“Compartir la meva música és el regal més gran que puc obtenir”
Entrevista amb el cantant Daniel Cros amb motiu del llançament del seu disc Las vueltas que da la vida
01-04-2010

Rosazul Promo - Quins van ser els teu primers passos en el món de la música?

Daniel Cros – Vaig començar als disset anys, durant el període que es va anomenar la 'movida barcelonesa', com a guitarrista i cantant del grup Brighton '64. Va ser una època molt excitant, tot era nou per a mi.

B.R – A partir d’aleshores, no vas abandonar mai la teva gran passió.

D.C – És cert. Des d’aquell moment la meva vida no ha deixat de girar entorn de la música. Després de Brighton'64 vaig estar en un parell més de grups de pop rock.

B.R – Després vas començar la teva carrera com a solista.

D.C – Sí, vaig estudiar al Taller de Músics de Barcelona, a Los Ángeles i a l'Havana, em vaig formar com a músic professional i, aquí estic, a la guerra de cada día. Aquest és ja el meu cinquè àlbum en solitari.

R.P.- Poeta o músic?

D.C – A parts iguals però depèn del dia. La màgia d’unir paraules amb música continua sent un dels meus jocs preferits.

R.P.- Empresari o artista?

D.C – Per poder desenvolupar-me com a artista he hagut de ser també empresari. És complicat viure de l’art. No nego que alguns ho aconsegueixin, però d’altres, com jo, hem hagut de batre, sembrar, recollir i tornar a començar.

R.P.- Què seria de la teva música sense Cuba?

D.C – Tindria menys ritme, seria menys calenta.

R.P.- També t’ha inspirat el Poblenou, el barri barceloní on vius.

D.C – El Poblenou va suposar un canvi bo a la meva vida. Vaig crear aquí la meva productora i em sento diferent perquè visc prop del mar i sento l’aire de mar tots els dies.

R.P.-La vida dóna mótes voltes. Per això el títol del teu nou disc?

D.C – Las vueltas que da la vida simbolitza dotze moments essencials de la meva trajectòria, dotze instantànies dels últims quinze anys, i sintetitza per mi la idea oriental que l’únic que no canvia a la vida és el canvi en si mateix.

R.P.- És una recopilació de les teves millors cançons?

D.C – Sí, però amb algunes noves versions. He reescrit alguns arranjaments i sento que he cantat millor. La cançó ‘De par en par’, que tenia un aire de blues al disc anterior, l’he reconvertit en bolero i estic satisfet del resultat. Crec que la mostra que una cançó és sòlida és quan accepta diferents gèneres i continúa funcionant. És com una nina retallable a la qual poses diferents vestits: de faralaes, de princesa, de bruixa...

R.P.- Què caracteritza la teva forma de compondre?

D.C – Procuro mantenir les formes tradicionals: el que és un tango, és un tango. Està bé experimentar o fusionar, però amb els ciments ben estructurats, no m’interessa el bolero-cúmbia-rap-ragga-mix. La fusió fa que de vegades es perdi el patró original i jo procuro conèixer i respectar aquest patró. Però no sóc un fonamentalista, com a músic m’agrada el joc i puc escriure una estrofa en guaguancó i la "B" en bomba. Y no ‘pasa ná’.

R.P.- T’agrada la teva veu?

D.C – La veu és el termòmetre de l’ànima. Un cantant està tan despullat... En aquests darrers anys he començat a escoltar-me i he après molt sobre la meva veu, entre altres coses, a mesurar-la segons el que val. He après a escoltar-me, a acceptar-me i a conviure amb l’efecte horrorós d’escoltar-se en un casset i cridar: "Aquest no sóc jo!"

R.P.- I què me'n dius de les lletres de les cançons?

D.C – El llenguatge és importantíssim i, lamentablement, està patint un procés d’empobriment. Crec que els cantautors tenim la gran responsabilitat d’utilitzar-lo apropiadament.

R.P.- Les lletres tenen una gran càrrega emocional

D.C – Vull expressar i entendre el que sento. He comprovat que, de vegades, les meves cançons tenen un matís profètic respecte la meva vida, per això vigilo amb el que escric. Potser en el moment que les escric no sóc conscient de perquè escric allò i els temps acaba il·luminant el seu sentit.

R.P.- Per aquest motiu no hi ha tantes lletres de desamor com en els discs anteriors?

D.C – Tot i que el desamor és més fecund artísticament que l’amor, m’agradaria no haver d'escriure més sobre l’enyorança. M’estimo més sentir la il·lusió de l’amor que ha d’arribar a la desil·lusió de l’amor que ha sigut i ja no és.

R.P.- Què t’agradaria transmetre?

D.C – M’agradaria transmetre el caliu i la il·lusió per compartir. Compartir la meva música és el millor regal que puc tenir.

R.P.-T’interessen els temes esotèrics?

D.C – Sí, vols que et llegeixi la mà? Veig que tens molt bona salut! A la cançó ‘En la palma de mi mano’ jugo amb el poema de Miguel Hernández ‘Las tres heridas’, parafrasejant-les amb les línies de la mà: ‘la del amor, la de la vida, la de la mente’ (enlloc de ‘la de la muerte’). L’esoterisme s’ha trivialitzat, vulgaritzat i conté una saviesa mil·lenària que no hauríem de menysprear.

R.P.- Creus en l’atzar?

D.C – La vida és un pols continu entre el destí i la lluita de l’home. Hi ha alguns elements determinants que queden marcats en néixer, però també crec en la rebel·lia de les persones per generar les nostres pròpies oportunitats.

R.P.-Quan podrem escoltar-te en directe?

D.C – Espero presentar el disc per tota Espanya. El primer concert tindrà lloc a Barcelona a finals de febrer, al Círcol Maldà, un espai íntim on la comunicació amb el públic és molt propera.

R.P.- Explica’m la història d’aquesta rosa blava que tant t’ha inspirat.

D.C – La rosa blava té per a mi alguna cosa màgica, una suma d’emocions i romanticisme que em serveix de referent. És com si ella m’hagués escollit a mi per escriure-li una cançó i no pas jo a ella.

R.P.- Com va funcionant Rosazul, la teva productora de música?

D.C – Bé. M’estimula molt veure com va creixent. Vaig començar tot sol i ara ja som sis persones. No sospitava que creixeria tant.

Barcelona, desembre 2009

Aquesta entrevista és apta per a ser reproduïda total o parcialment a qualsevol mitjà públic, En aquest cas caldrà fer constar © Rosazul Promo i un enllaç a la pàgina de http://www.rosazulpromo.com