Snake with surprise Geni Barry & Daniel Cros

“Els discs quan els fas amb tranquil·litat, surten millor”
Entrevista amb el vibrafonista Geni Barry i el cantant i compositor Daniel Cros amb motiu de l’edició del seu nou disc Snake with surprise
Virginia Arroyo
29-09-2010

Com passeu de la relació d’artista i road manager a pujar a l’escenari i ficar-vos en un estudi junts?

Geni Barry: Un dia, quan jo ja havia entrat a formar part del roster de Rosazul, el Daniel em va dir que ell cantava i em va ensenyar la seva música. Llavors vam començar a preparar alguns números i quan jo tenia una actuació el feia pujar i cantava un parell de cançons al final del concert. Això va a ser al Cafè-Teatre Nou Vapor de Sabadell, al Bel·luna, al Jazz Cava de Terrassa… Més tard el Daniel em va proposar que ens poséssim en plan seriòs i vam fer una actuació a duo ell i jo sols a l’Auditori de Caja Madrid de la Plaça Catalunya.

Daniel Cros: I progressivament vam anar col·laborant, recuperant temes antics i també algun tema meu adaptats al repertori de jazz. En concret, els meus temes propis són un calypso i una samba-jazz, que són ritmes que no s’allunyen tant del que jo havia composat fins ara, però entrant-los dins el camp del jazz.

G: Llavors el Daniel em cantava una melodia i l’estratègia era convertir aquest “tarara” en uns acords de jazz interessants, moderns.

D: I després estan totes les regles invisibles del jazz, que és una cosa que a vegades no es coneix. Sembla que al jazz tot s’hi val i que comences el tema i vas amunt i avall, però no és així: al contrari. Hi ha molts matissos que són els que donen la pauta per ser un bon jazzman. Com el flamenc o la música llatina, el jazz és un gènere que té unes pautes molt marcades que s’han de respectar.

I parlant d’entrar en gèneres, tu, Daniel, abans de fer aquest disc et movies en un registre molt diferent, que és, com has esmentat, la música llatina, i has entrat en aquest disc com a ‘crooner’, que és un gènere amb unes pautes diferents i molt concretes. Com ha estat el canvi?

D: Curiosament, primer vaig conectar amb el jazz i després amb la música llatina. En acabar la carrera, vaig decidir estudiar música i vaig començar a estudiar piano i poc després improvisació i vaig anar entrant en la metodologia del jazz, que vaig estudiar durant uns anys: solfeig, harmonia, arranjaments per big band, sis nivells de combo… M’he embegut del jazz i n’he treballat com a professional. Però va arribar un punt que vaig dir: jo no vull ser Oscar Peterson, m’agrada molt i gaudeixo molt del llenguatge del jazz, però no és el meu objectiu. Poc després vaig participar en un seminari d’introducció a la música cubana i vaig començar a conèixer els diferents ritmes afro-llatins. El que sí que és nou per a mi en aquest disc és el fet de cantar com a ‘crooner’ en anglès. Jo l’anglès el parlo des de que era petit i em sento còmode fins i tot composant en anglés. De fet, cantant en qualsevol llengua tu el que estàs fent és recollir tota la cultura col·lectiva, la fonètica, la història d’aquella llengua i tota la riquesa i crear-te un personatge nou que canta o parla en anglès. I m’agrada saltar de personatges i això m’ho aporta cantar en diferents llengües.

Com has treballat l’aspecte vocal del disc?

D: Doncs el Geni m’ha ajudat molt perquè és molt i molt crític, però constructiu i això ajuda a fer-te conscient i a millorar. També m’ha ajudat molt el Ferran Conangla (tècnic de so). Ara sento que sí que puc estar orgullós del meu treball. De fet, el sistema de gravació de la veu ha sigut diferent al que jo havia fet en altres discos. El Ferran em grabava tres o quatre tomes senceres i ell feia la selecció de la toma que més li agradava, sense caure en la malaltia de començar a retallar-ho i enganxar-ho tot amb el Protools, que fa que es perdi la espontaneïtat.

Com se us va acudir fer un disc d’estàndards en clau de swing?

G: És una compilació del que hem anat fent junts fins ara, una cosa progressiva i natural. Un bon dia ens vam trobar que teniem ja 7 temes i podiem grabar un disc. Només faltava afegir un tema o dos, i el Daniel se’n va encarregar de seguida de composar els dos temes propis: “Don’t be afraid to smile” i “Snake with surprise”. I explica-li, Daniel, explica-li la història de “serpiente con sorpresa”.

D: Doncs el tema “Snake with surprise” és un regal meu al Geni. El Geni al final dels seus bolos acostuma a convidar a tocar a algun alumne o col·lega, i a aquests convidats sempre els presenta amb la falca: “Y ahora: ¡serpiente con sorpresa!”. Això ve per una pel·lícula de l’Indiana Jones on als protagonistes els donen per menjar serp amb sorpresa, sopa d’ulls, cervell de mico… Inspirat en això vaig escriure la cançó, que finalment ha donat títol al disc.

G: I tot i que el tema es mou a ritme de calypso i l’altre tema del Daniel, “Don’t be afraid to smile” té una base samba, nosaltres ho hem armonitzat per ficar-hi 50 acords.

D: El més maco del disc és que ha anat sorgint de manera natural. Vull dir, jo sóc molt neguitós i ja hagués tret el disc fa dos anys. Però ens hem frenat i ha anat creixent i hem anat mimant-lo. I sembla que no, però els discos quan els fas amb tranquil·litat i amb intenció, realment surten millor i en el seu moment. I també crec que és important remarcar i agraïr el paper que han tingut els músics que hi han participat, que han vingut com a músics de sessió però que s’han implicat molt, tant el Jordi Gaspar, com el José Alberto Medina, com el Daniel Levy i el Ramón Ángel Rey.

Què creieu que aporten les vostres revisions d’aquests clàssics?

D: Això depèn del tema. De l’”Autumn leaves”, per exemple, jo crec que mai no havia sentit una versió que comenci en anglès i acabi en francès. El “Wooden heart” és una polca i no tenia res a veure amb el jazz, però hem aconseguit adaptar-la i fins i tot afegir-hi un solo de marimba.

G: Amb els clàssics de sempre el que passa molt sovint és que el tema és una excusa per agafar-lo, reharmonitzar-lo i donar-li un color. És com agafar la carrosseria d’un Ferrari antic i afegir-li al motor tots els detalls d’última tecnologia.

D: Exacte. El que fem és modern, però respecta els temes originals.

Llavors la reharmonització ha sigut una dels gruixos de la feina que heu fet en aquest disc. Hi ha algun tema que t’hagi fet especial il·lusió reharmonitzar, Geni?

G: La veritat és que no: els he tractat a tots com els meus nens, tots amb el mateix carinyo. Però sí que és cert que cada tema es belluga de forma diferent i se l’ha de tractar de forma diferent. Llavors, aquí més que qüestió d’amor, és una qüestió de tècnica. Per exemple, “Snake with surprise” inicialment tenia moltes repeticions d’acords i la reharmonització el va fer més interessant.

Quins són els artistes han sigut la vostra major influència a l’hora de fer aquest àlbum?

D: Jo tinc dues referències: Sinatra i Nat King Cole. Sinatra tenia rigor, seguretat, desimboltura. Era un personatge mediàtic i fins i tot un símbol, un símbol d’Amèrica. També m’agrada molt Nat King Cole perquè canta suauet, senzill i lleuger.

G: Jo vaig aprendre molt del Tete Montoliu, ell em traspassava els seus coneixements sense cap mena de tabú. I l’any 84 em va presentar el millor vibrafonista del món: el Bobby Hutcherson. I aquestes dues persones són els meus majors referents.

Virginia Arroyo, Barcelona, octubre de 2010

Aquesta entrevista pot ésser reproduïda total o parcialment a qualsevol mitjà, indicant: © 2010 Rosazul Promo