Mariem Hassan és la veu del Sàhara, i la seva vida, el resultat de molts anys d'exili i de viatges forçats fugint de la por i la misèria. Va néixer l'any 58 a la ciutat de Smara i amb només setze anys va patir en la seva pròpia pell la marxa verda. A partir d'aquell moment va fer milers de quilòmetres per arribar finalment a Sabadell, des d'on avui continua la dedicació a la música.

Mariem Hassan recupera l'essència de la tradició sahrauí i la converteix en un discurs reivindicatiu del segle XXI. Amb la distància no ha perdut les ganes de reclamar la llibertat per al seu poble, de donar suport al Front Polisario i de proclamar arreu del món les injustícies que pateix diàriament la població del Sàhara Occidental.

Ara Mariem Hassan acaba de publicar un nou disc en què torna a la càrrega amb unes cançons marcades pel discurs polític i reivindicatiu. El missatge és part important en les cançons d'una artista que mai ha perdut de vista quines són les seves arrels ni en el ritme ni en les paraules. El nou disc de Mariem Hassan es titula "Shouka".

Mariem Hassan torna amb un disc madur, pensat i dedicat al seu poble. Després de més de quatre anys lluitant contra les seqüeles de la seva operació, la cantant reflexiona sobre un ventall de qüestions que mantenen la seva existència en un quotidià sense viure.

Mariem, que actualment resideix a Sabadell, viatja periòdicament als campaments, sempre que els seus compromisos internacionals li ho permeten. Allà té una part important de la seva família, la seva mare, ja molt gran, i diversos germans. On no pot viatjar és als territoris ocupats pel Marroc, en els quals habita la resta de la família.

"Shouka"- que significa "espina" en llengua hassani- ha estat editat pel prestigiós segell Nubenegra. I "Shouka" és també el títol del tema principal del disc que suposa una experiència inèdita en la música sahrauí en la qual Mariem aprofita l'oportunitat que li brinda la publicació d'una nova obra musical per treure's aquesta espina que, com tots els sahrauins, porta clavada al cor: el discurs que Felipe González va pronunciar el 14 de novembre de 1976 en una visita als campaments de refugiats en la Hamada algeriana.

I el resol d'una forma magistral, organitzant les nou respostes als nou paràgrafs que consta el discurs en una cantata, la primera de la qual tenim constància en l'àmbit del haul. Una suite que recorre de les gammes i els ritmes de la singular música sahrauí. El poeta Lamín Allal ha sabut concretar les respostes en hassanià a Felipe González d'una manera precisa, des del reconeixement inicial fins a l'explosió última de ràbia i desemparament, passant per la ironia i el menyspreu.

Per uns i per altres hi ha cançons. Per a la seva mare, una afectuosa "Aluummi", disfressada de conversa telefònica. Pel seu fill menor, "Salem", un cant jovial, ple d'esperança després dels sofriments d'una infantesa i una pubertat marcades per la malaltia. Per a tots aquells que viuen sota la opressió alauita dues cançons impressionants. El cant descarnat per tantes nenes maltractades i agredides pels invasors, plasmat en "Tefla madlouma", i l'homenatge al barri més lluitador de l'Aaiún, "Maatal-la", que ben segur molt aviat sonarà als seus carrers. Pels companys, músics i artistes, la cançó que obre el disc, "Azzagafa" (la cultura), per a que no parin en el doble objectiu de mantenir viu el fil que els uneix a la tradició i de combatre amb les seves creacions a l'enemic. I també el record afectuós al què va ser el seu guitarrista i amic durant molts anys, "Bava Salama", mort de leucèmia el 2005. I, com no, un grapat de cançons tradicionals modernitzades, que sense perdre les seves arrels en l'Azawan, brillen ara amb noves empentes. Cants de casament, del Medej, o simples records de paratges avui inaccessibles.

La base musical reposa a les sòlides mans de Vadiya Mint El Hanevi, percussionista, ballarina, animadora i inqüestionable corista; de Lamgaifri Brahim, guitarrista, i de la pròpia Mariem. Amb ells el haul està fora de perill. Completen el grup, el guitarrista senegalès Malick Diaw; els espanyols Kepa Osés (baix), Hugo Westerdahl (baix), Josemi Sánchez (guitarra), Jaime Muñoz (flautes); els iranians Behnam Samani (daff i tonbak) i Davood Varzideh (ney) i el percussionista cubà-ahitià Mel Seme.

La gran voz del pueblo saharaui, la cantante residente en Sabadell Mariem Hassan, no sólo ha superado las secuelas de su operación, también ha reunido fuerzas para lanzar un disco espléndido, quizás el mejor de su carrera en muchos sentidos. En ‘Shouka’ editado por su fiel sello Nubenegra, Hassan habla de la ‘’espina’’ que tiene clavada su pueblo (el discurso de Felipe González de 1976) y canta a su madre (Aku Ummi), a su hijo menor (Salem), a su difunto músico Baba Salama y, cómo no, a la lucha y la esperanza. Cantos del desierto conmovedores que se abren a ritmos más accesibles para un público amplio.

Mariem Hassan regresa con un disco maduro, pensado y dedicado a su pueblo. Tras más de cuatro años luchando contra las secuelas de su operación, la cantante reflexiona sobre un abanico de cuestiones que mantienen su existencia en un cotidiano sin vivir.

“Shouka”, el tema capital del disco, es una experiencia inédita en la música saharaui. Mariem aprovecha la oportunidad que le brinda la publicación de una nueva obra musical para quitarse esa espina que, como todos los saharauis, lleva clavada en el corazón: el discurso que Felipe González pronunció el 14 de noviembre de 1976 en una visita a los campamentos de refugiados en la Hamada argelina.

Y lo resuelve de una forma magistral, organizando las nueve respuestas a los nueve párrafos de que consta el discurso en una cantata, la primera de la que tenemos constancia en el ámbito del haul. Una suite que recorre de principio a fin las gamas y los ritmos de la singular música saharaui. El poeta Lamín Allal ha sabido concretar en las contestaciones en hassanía a Felipe González de un modo certero, desde el reconocimiento inicial hasta la explosión última de rabia y desamparo, pasando por la ironía y el desprecio.

Mariem, que actualmente reside en Sabadell (Barcelona), viaja periódicamente a los campamentos, siempre que sus compromisos internacionales se lo permiten. Allí tiene una parte importante de su familia, su madre, ya muy mayor, y varios hermanos. Donde no puede viajar es a los territorios ocupados por Marruecos, en los que habita el resto de la familia. Para unos y para otros hay canciones. Para su madre, una cariñosa “Alu ummi”, disfrazada de conversación telefónica. Para su hijo menor, “Salem” un canto jovial, lleno de esperanza tras los sufrimientos de una infancia y una pubertad marcada por la enfermedad.

Para todos aquellos que viven bajo el yugo alauita dos canciones impresionantes. El canto desgarrado por tantas niñas maltratadas y agredidas por los invasores, plasmado en “Tefla madlouma”, y el homenaje al barrio más luchador del Aaiún, “Maatal-la”, que seguro muy pronto sonará en sus calles.

Para los compañeros, músicos y artistas, la canción que abre el disco, “Azzagafa” (La cultura), para que no cejen en el doble objetivo de mantener vivo el hilo que los une a la tradición y de combatir con sus creaciones al enemigo. Y también el recuerdo cariñoso al que fue su guitarrista y amigo durante muchos años, “Baba Salama”, muerto de leucemia en el 2005.

Y, cómo no, un puñado de canciones tradicionales remozadas, que sin perder sus raíces en el Azawan, brillan ahora con nuevos bríos. Cantos de boda, del Medej, o simples recuerdos de parajes hoy inaccesibles.

La base musical reposa en las sólidas manos de Vadiya Mint El Hanevi, percusionista, bailarina, jaleadora sin par y corista; de Lamgaifri Brahim, guitarrista, y de la propia Mariem. Con ellos el Haul está a salvo.

Completan el grupo, el guitarrista senegalés Malick Diaw; los españoles Kepa Osés, bajo, Hugo Westerdahl, bajo, Josemi Sánchez, guitarra, Jaime Muñoz, flautas; los iraníes Behnam Samani, daff y tonbak, y Davood Varzideh, ney; y el percusionista cubano-haitiano, Mel Seme.